TEMPS D'IGNORANCIA

Tindria onze anys.

Era en aquestes dades,haviam anat a buscar castanyes i volets ja que s'acostavan les festes de tot Sants.

Anava amb la meva amiga Lluïsa i Teresa (aquesta tenia 15 anys) en un talla-focs vaig rellisca, rodant fins a arribar a la carretera.

No tenia cap cop ni cap rascada. - Mari, Mari, va cridar Lluïsa on te as tallat? - No t'espantis, no m'ha passat res. - Que si dona, que estas sagnant, mire tens tota la faldilla plena de sang

Jo em vaig mira, i no vaig veure ni tall, ni rascada; però tenia la faldilla i el viso tot brut de sang.

Les dues ens espantarem molt í molt; Lluïsa tenia un any menys que jo, i com era molt quieta i curosa mai queia.

Jo estava espantada perquè no veia d'on podia sortí la sang i vaig pensar que m'havia reventat alguna cosa per dins.

Després de mirar-nos i no saber que fer, vam començar a cridar a Teresa a crits; crits de terror (estàvem veritablement espantades) Quan Teresa va arribar a la nostra altura,les dues al horai li contem el que m'havia passat. - Teresa. Mari ha caigut i te tot de sang, però no té cap ferida.

- Crec que m'ha reventat un budell, perquè m'he donat un cop en el ventre i sagno per les meves parts. Aixo pot ser molt greu.

El riure de Teresa ens va desconcertar.

Com podia riure d'alguna cosa tan seriós com un budell reventat.

Quan es va calmar, ens va contar que això els passava a totes les dones: i que a partir d'ara jo deixava de ser nena i em convertia en dona.

No en vaig comprendre el significat; però em vaig tranquilitza per que la Teresa va dir molt segura que no ere res dolents.