UN MAL RECORD

Tenia sis anys, vivia a casa de la meva tia, perquè deien que estava malalta de tuberculosis i necessitava aires purs de muntanya.

Jo creia que sempre havia viscut amb la meva tia, doncs no recordava altra cosa que el poble, el meu cap pelat al zero i el col·legi del poble.

Un bon dia van aparèixer uns senyors a casa de la meva tia.

Eren dos homes i una dona.

La meva tia em va dir que eren els meus pares i el meu oncle, germà de la meva mare.

Aquest ultimo duia la veu cantant; ell feia a i desfeia al seu caprici.

Després de molta estona de xerrada de la meva tia i el meu “oncle” doncs els altres no deien res, solament somreien; van decidir anar a una casa que jo quan anava a l’escola, sempre em creia que estava tancada (mai vaig veure a ningú que entrés o sortís d'ella) per a parlar amb un matrimoni d'uns 46 anys un poc mes majors que aquest oncle nou que m'havia sortit Déu sap d'on.

Jo estava asseguda, amb uns ulls com plats mirant sorpresa a uns i a uns altres sense saber que s’estaven tramant.

A la nit, la meva tia em va contar que a partir d'aquell dilluns (era dissabte de pasqua) aniria a viure amb aquell matrimoni i que seria la seva filla per a sempre.

El diumenge de pasqua el vaig passar tot el dia amb la dona que seria la meva mare, fent bunyols de pasqua que eren tradicionals en el poble.

Estava feliç com unes castanyoles embolicada en farina i la massa dels bunyols; i quan vaig tornar a casa de la meva tia portava una safata gran de bunyols ensucrats, per la tia, eren bons molt bons perquè els havia fet jo.

A partir d'aquell dilluns em va quedar un record incomodo, i al fer-me gran va convertint-se en un record dolorós.

Després de les moltes coses que van parlar els grans personatges; record que la senyora li va donar (al que deien era el meu pare i que em tenia agafada de la mà); un gran tros de cansalada i al quedar-se amb les mans lliures la nova mare em prenc de la mà i em passo al seu costat.

Jo vaig ”pensar: soc canviada per un tros de cansalada” que poc valor tenia jo, per a la meva família.

Això va ser la imatge fugaç del moment, però a mesura que vaig anar creixent, mes va créixer la idea que em van vendre per un tros de cansalada.

Per això admiro i alhora em fan por aquestes famílies que s'atreveixen a adoptar nens.

Pobres nens que infeliços que són, si no poden esborrar aquestes imatges que es queden fixes a la ment i gaire ve sempre desfigurades d'aquests moments amargs de la nostre vida.