L'AMANT MES CONSTANT

En temps tan propis comb aquets, per tindre refredats, grips i mils dolor de artritis i reumes; m'ha vingut a la memoria un poema de la meva amiga ROSA QUERALT i os en vull fer co-protagonistas.

L'AMANT MES CONSTANT Tinc una amiga tan constant que sempre m'esta atabalant m'acompanya a tort i a dreta no val pas fer-s'hi I'estreta. Com que és molt ambivalent no I'importa el sexe de la gent jo voldria veure-Ia IIuny pero em te sempre en un puny. Es capaç d'acompanyar-me dia i nit sense deixar-me perque ella és incessant el seu taranna és perseverant. Hi ha estat la seva quimera anar-me sempre al darrera per fi, ja m'ha aconseguit i renoi ! si me'n dona de neguit! A vegades, s'esta ben quieta i d'altres, es mou inquieta és tan perversa i perjudicial que quan em posseeix em fa mal. Per mi, és una gran vexació que em tingui tanta estimació amb la seva gosadia insolent m’assetjafins i tot davant la gent . No voldria que m’estimés tant jo,no la vull pas d'acompanyant i em sembla tan gran barbaritat dur-Ia sempre a/ meu costat que fins i tot , verí I'hi he donat pero ca ! ni se n´ha assabentat! perque no és gens elegant pero és més forta que un gegant. Te aparença de ser fidel pero amb d'altres, també fa arrel. I no te pas cap mirament I'edat, li és ben indiferent la seva insolencia és tal que va amb la gent més cabal. I de gasiva no en te res m'abasta a mi, i a molts més. Puix que junt a mi camina doncs com més anys tinc, més m'estima i com que te I'estranya virtut d'ésser I'amant més constant que he conegut i la meya mala estrella és que ja no puc viure sense ella perque la seva estima és tant forta que no em deixara ni morta. I encara que sigui de mal grat la duc sempre al meu costat per no estar-nos sempre barallant per fi, ja la vaig acceptant a aquesta artrosi maleïda que m'esta amargant la vida! Que em te /'esquena baldada i de vertigen, desesperada!

TEMPS DE CASTANYES I BOLETS

Bonic disapta. Una excursion pels boscos del meu poble Osor a la recerca de castanyes i bolets. Bolets no ne trobat, però castanyes ja en tinc unes quantes per a torrar-les en tres o quatre vagades. A dalt a l'ermita vaig comprar una ampolla de vi verd " novell". Despres vaig gaudi dels paratjes del pantà, i aquets matí me llevat d'hora, per envadalir-me del neixemen del dia que en aquesta altitut és una de les set meravelles del món. No és d'estranyar que cada vegada que vaig al poble m'enamori mes, i mes d'ell. Sobretot en aquesta epoca de l'any amb les seves mil tonalitats de colors: verd, groc, marron, ocre ect.ect Amb un fons de musica celestial de ocells que amb els seus cants ens avisen que ja a arribat l'estiuet de sant Martin.

PER UN MOS DE PA BLANC

Eren temps de fam. En el meu cas sol fam selectiva, ja que en el poble qui mes qui menys tenia els seus horts i criava les seves gallines, conills i un porc a l'any. Però una coses serbian per a aconseguir altres en el canvi. A casa la carn es menjava (poca) una vegada per setmana igual que el pa blanc. Per això una vegada que vaig anar a comprar el pa, i vaig veure a un guàrdia civil comprant pa: li vaig dir : - escolta tu,que t'equivoques, el pa blanc.val tres "perras gordas" ( tres duros) i tu les donas petitest ( tres rosses, o pessetes). Ell en va mira va somriure i res mes. A l'arribar a casa li vaig dir a la meva mare que de gran em casaria amb un guàrdia civil, perquè compraven el pa amb "perras chicas"com diuen ell. Ella es va posar a riure i va dir: - doncs tendras que deixa-ro dit ja que estan molt sol·licitats. No em acobardar, i a la tarda al sortir del cole vaig anar directa al "cuartelillo" i li vaig preguntar si estava casat. -He tu, estas casat? -No. Perquè? Va Dir rient. -Doncs jo demano tanda primer, per a casar-me amb tu quan sigui gran. I vaig marxar corrent; pensant que habia preparat el meu futur de pa blanc. Esta clar que el unica cosa que vaig aconseguirva ser convertir-me en el xafardeig del poble doncs allò va corre com la polvora. Tot el poble en va anar ple del meu atraviment. Encara sort que aquestes coses a la mainada de cinc o sis anys ens afecten ven poc. I en poc temps tothom ho va oblidar. Cal veure el que era jo capaç llavors per un mos de pa blanc.

NOSTÀLGIES

Des de aquets cims es llambrega al fons el meu poble i no puc mes que fer-li un poema

RECORD D'OSOR

Tinc de la gent d'Osor,

un tendre i grat record;

tots els somnis d'infancia,

els tinc gravats al cor

Teresita era el meu nom, potser, per ser tan menuda;

m 'he fet gran, i ha passat el temps,

pero no els oblidaré mai.

La Roseta i el Ramon, com a filla m' adoptaren;

sis anys, jo soIs tenia,

i fins als vint m' educaren.

¡Tant com els he estimat!

i mai he sabut demostrar-ho;

i per orgull de les dues parts,

ens hem anat distanciant.

Si sóc persona assenyada i amb esforç m 'he sabut situar; els ho dec a ells, ELS MEUS PARES, i aixo, mai es pot oblidar.

Oh!, racons del meu Osor, on jo he jugat i somiat; el pont, que divideix el poble en dos,

i en dues parts jo tenia el cor

Allí, tothom treballa i s' ajuda, si una desgracia s' esdevé; per aixo crec en la gent sorruda,

perque són nobles com el que més.

EL QUE COSTA ENAMORAR.

Al arriba a casa despres de anar a l'aplec de San Gregori; vaig explicar-li les meves coses han el meu blauet. Totes aquelles que m'havien fet patit quan era fadrina.

La conchi i el Salva eran ja una parella feliç feia un mes que s'havien casat.

La Teresa li rondava un “ pixa cantonades” del poble veí i jo em sentia desgraciada mai cap noi m'havia tirat mai floretes

El pecat havia de ser meu, ja que no sàvia tractar als nois amb coqueteria, per a mi, tots érem iguals i per tant ni tenia ni sàvia, posar un toc de feminitat, al parlar amb els nois; tots em volien, però; per a anar a per llenya, muntar els decorats del nostre petit teatre "del capellà"; per a tot allò que les altres noies es negaven dient que no era cosa per a elles. Jo era per a tots el " Mari mascle " no solament del grup, sinó també del poble.

Als vine't anys no se'm coneixia cap nuvi i en canvi cuasi totes les meves amigues estaven casades; jo en principi m'ho passava bé, no tenia obligacions, ni problemes però sempre que podien m'esquivaven ja que ells anaven aparellats i els molestava.

Ells deien tu vius feliç, no tens problemes: ; però jo em sentia com una noia mes o menys bonica, però que no em volia ningú; no com jo volia ser volguda.

Aquets diumenge de l'aplec, arriba al poble un noi mes o menys de la meva edat, era de bon veure, alt, bé plantat; i al veure'm em va començar a llençar floretes, tal vegada estava acostumat, que a la ciutat anaven molt directes al gra.

Les meves amigues em van aconsellar que em fes la dura, que els nois de ciutat es creuen que les dones de poble som ximples i que ells van pel que van, i després si t'he vist .....

Que fàcil d'aconsellar, quan totes elles estaven ja casades i algunes ja amb fills.

La veritat era l'únic noi que en vine't anys m'havia tractat com una dona.

Doncs si, em vaig sentir afalagada, em vaig créixer, em sentia important.

Jo; jo sola, era capaç d'enamorar a un home.

Va prometre vindre cada diumenge per anar-nos coneixen

Els diumenges que vènia al poble, solíem sortir com amics, sempre amb els matrimonis amics nostres, mai sols, estava molt mal vist, sortir sols si no estaves compromesa.

TEMPS D'IGNORANCIA

Tindria onze anys.

Era en aquestes dades,haviam anat a buscar castanyes i volets ja que s'acostavan les festes de tot Sants.

Anava amb la meva amiga Lluïsa i Teresa (aquesta tenia 15 anys) en un talla-focs vaig rellisca, rodant fins a arribar a la carretera.

No tenia cap cop ni cap rascada. - Mari, Mari, va cridar Lluïsa on te as tallat? - No t'espantis, no m'ha passat res. - Que si dona, que estas sagnant, mire tens tota la faldilla plena de sang

Jo em vaig mira, i no vaig veure ni tall, ni rascada; però tenia la faldilla i el viso tot brut de sang.

Les dues ens espantarem molt í molt; Lluïsa tenia un any menys que jo, i com era molt quieta i curosa mai queia.

Jo estava espantada perquè no veia d'on podia sortí la sang i vaig pensar que m'havia reventat alguna cosa per dins.

Després de mirar-nos i no saber que fer, vam començar a cridar a Teresa a crits; crits de terror (estàvem veritablement espantades) Quan Teresa va arribar a la nostra altura,les dues al horai li contem el que m'havia passat. - Teresa. Mari ha caigut i te tot de sang, però no té cap ferida.

- Crec que m'ha reventat un budell, perquè m'he donat un cop en el ventre i sagno per les meves parts. Aixo pot ser molt greu.

El riure de Teresa ens va desconcertar.

Com podia riure d'alguna cosa tan seriós com un budell reventat.

Quan es va calmar, ens va contar que això els passava a totes les dones: i que a partir d'ara jo deixava de ser nena i em convertia en dona.

No en vaig comprendre el significat; però em vaig tranquilitza per que la Teresa va dir molt segura que no ere res dolents.

UN MAL RECORD

Tenia sis anys, vivia a casa de la meva tia, perquè deien que estava malalta de tuberculosis i necessitava aires purs de muntanya.

Jo creia que sempre havia viscut amb la meva tia, doncs no recordava altra cosa que el poble, el meu cap pelat al zero i el col·legi del poble.

Un bon dia van aparèixer uns senyors a casa de la meva tia.

Eren dos homes i una dona.

La meva tia em va dir que eren els meus pares i el meu oncle, germà de la meva mare.

Aquest ultimo duia la veu cantant; ell feia a i desfeia al seu caprici.

Després de molta estona de xerrada de la meva tia i el meu “oncle” doncs els altres no deien res, solament somreien; van decidir anar a una casa que jo quan anava a l’escola, sempre em creia que estava tancada (mai vaig veure a ningú que entrés o sortís d'ella) per a parlar amb un matrimoni d'uns 46 anys un poc mes majors que aquest oncle nou que m'havia sortit Déu sap d'on.

Jo estava asseguda, amb uns ulls com plats mirant sorpresa a uns i a uns altres sense saber que s’estaven tramant.

A la nit, la meva tia em va contar que a partir d'aquell dilluns (era dissabte de pasqua) aniria a viure amb aquell matrimoni i que seria la seva filla per a sempre.

El diumenge de pasqua el vaig passar tot el dia amb la dona que seria la meva mare, fent bunyols de pasqua que eren tradicionals en el poble.

Estava feliç com unes castanyoles embolicada en farina i la massa dels bunyols; i quan vaig tornar a casa de la meva tia portava una safata gran de bunyols ensucrats, per la tia, eren bons molt bons perquè els havia fet jo.

A partir d'aquell dilluns em va quedar un record incomodo, i al fer-me gran va convertint-se en un record dolorós.

Després de les moltes coses que van parlar els grans personatges; record que la senyora li va donar (al que deien era el meu pare i que em tenia agafada de la mà); un gran tros de cansalada i al quedar-se amb les mans lliures la nova mare em prenc de la mà i em passo al seu costat.

Jo vaig ”pensar: soc canviada per un tros de cansalada” que poc valor tenia jo, per a la meva família.

Això va ser la imatge fugaç del moment, però a mesura que vaig anar creixent, mes va créixer la idea que em van vendre per un tros de cansalada.

Per això admiro i alhora em fan por aquestes famílies que s'atreveixen a adoptar nens.

Pobres nens que infeliços que són, si no poden esborrar aquestes imatges que es queden fixes a la ment i gaire ve sempre desfigurades d'aquests moments amargs de la nostre vida.

La Castanyada.. -- Autora .: (Teresa Prudencio)

Fruits propis de les contrades d'Osor. Tot Sants : Ja s'acosta i preparem; castanyes, panellets i vi verd. ( vi novell) CASTANYADES. Son les típiques vesprades de principis de tardor, ajudant-nos uns als altres fent les recullides d’el hort. De castanyes prou se ni cullen a les nostres contrades, per no totes es venen també en queden per la casa. Per tot Sants es el gran dia de castanyes i vi verd, tots fem la gran xerinola i els porrons, mirant el cel. Moniatos, ous i sucre que el forn em preparat, els panellets i castanyes fan la festa de tot Sants. Festa, que a tots agermana petits i grans amb el cor, igual que l'embolcall , guarda de les castanyes l'escalfor. A mi, m'agrada tot Sants són les festes compartides, mentre el porro va rodant, les gaudim amb l’harmonia.

Uns bocins de la meva historia

Uns bocins de la meva historia

Despres de la pasajada per el pantà ( al altre tom de muntanya del santuari) ens posarem a juga a les cartes amb la meva companya de treball Mila, el seu marit Oriol i el seu germà Màxim.

El joc era el de menys, però la conversa era interesant.

Es tractava de l'adopciò d'un nen.

Ells estaven tramitant totes les gestions i paperassa per aconseguir adoptar un nen del Uruguai.

Jo els discutia que no estava d'acord en l'adopció d'un nen ja una mica crescut.

És una responsabilitat molt gran adopta un nadò, però molt mes complicada i conflictiva quan es tracta d'un nen de cinc a deu anys.

- Mari, aquests nens solament necessiten amor.

- Aquesta és la frase més usada que jo conec Mila. Però un nen necessita molt mes, no ho oblidis.

- No m'ho recordis, que ens han obligat a passar cinquanta mil proves de psicologia i ens han investigat a fons les possibilitats econòmiques i mil coses mes, va dir Oriol.

- Estic d'acord, són un xic exagerats. Però que em dius del nen amb sis o set anys? Qui els pregunta a ell, que vol?

- Els nens no saben que els convé digue Màxim.

- Per això, li dono la raó a Mari, és complicat fer les coses sense causar traumes innecessaris comenta l'Oriol.

- Vosaltres sabeu que jo vaig ser adoptada amb sis anys; i tinc imatges molt denigrants d'aquell moment.

- Però el teu cas és distint.

- No, és normal, com milers d'ells, amb petites variants; però el mateix resultat.

- Però el cas que ens ocupa és molt diferent; aquest nen a estat separat dels seus pares i a càrrec del govern.

- Això, aquests nens estan desitjant tenir una família pròpia, comenta Màxim.

- Si ningú dubta, que vosaltres li donareu tot l'afecte i la seguretat que necessiti; però mai li esborréreu la seva memòria.

- Tampoc creo que sigui bo, intentar-lo.

- No, esclar; però ningú ha nascut ensenyat per a educar. La por de perdre'l si un dia pretén buscar les seves arrels, pot fer que sense proposar-vos,feu que sigui tabú parlar de la seva procedència .

- Això no passerà mai en el nostre cas.

- Mira, Oriol; del que es diu al que es fa ni ha un bon tros de diferencia

- No pots assegurar el que passarà demá i menya dintre d'uns anys.

- El que tu tenguesis una mala experiència,no vol dir que sia igual per tots, va dir Mila, mirant-me amb cara de pretendre comprendre'm.

- Millor deixem el tema, podríem discutir i no amb be dagust.

- El opinar no vol dir forçosament que s'hagi de discutir.

- No per descomptat. Però jo mai adoptaria a un nen per la responsabilitat que comporta, i molt menys gran; si fos nou nat tal vegada m'ho pensaria. Però millor ho deixem aquí.

- Si, serà millor deixar el tema; a més ja és tard i a mi m'esperen va dir Màxim i es va aixecar i sent va anar.

Jo també men vaig acomiadar amb una abraçada i m’hem vaig anar a casa. No sense desitjar-li que tot anes be.

El principe de la historia

El principe de la historia

Es veu que durant l'època de la Marca Hispànica, el propi Carlemany, amb el seu seguici, va realitzar una inspecció de tot el territori que es trobava sota el seu domini. En arribar a la vall del Ter pujà a la muntanya del Puig de Frou; i en veure als seus peus la confluència de les valls de la riera d'Osor, del Ter i del Brugent quedà meravellat per la seva bellesa; tant, que exclamà: - Sembla la Vall dels Àngels! D'aquesta manera fou batejada la vall d'Anglès. L'actual nom -Anglès- no és més que una derivació de l'original -Àngels- Mentre os vaig presentan parts d'aquets indrets, os exlpicare petits records de quan jo i vivia. Desde aquesta ermita del Coll, es contemple el pobre d'Osor com si fos de passebre. Te la capella i un hotelet agradable i em bon tracta. Jo hi paso algunes vacanses.

donem un tomb

Si sou personas de caminades llargas os convido a seguir-me; prometo que no os en panadireu. Paratges com aquets son dificil d'oblida. De fet feia 40 anys que no tornava al poble i la malangia em consumia. Prego que disculpeu per un catala ple de faltes d'ortografia. El catala, le parlat, le summiat i le sentit dins de la meva pel, pero mai m'el havian deixat escriure; i ara ja soc molt gran per ser capaç d'apendre.

Tornant al origens.

Tornant al origens.

Un petit testet del meu poble OSOR. Os convido a una pasajada per aquets indrets